"Afirmen els paleoantropòlegs que el primer color va ser el negre. Negre de la nit i de la foscor de les cavernes. Segons el Llibre de l'Gènesi, les tenebres van ser abans que la Llum, creada per Déu mitjançant la seva Paraula. També la fosca i el silenci, en el claustre matern, precedeixen a la clarordel dia i als sons del món, en l'ordre de la nostra existència. D'ells - és a dir, de la fosca i de el silenci  prenatales- emana, tanmateix, una música primordial, densa i vasta com el líquid amniòtic. Aquesta música primera, abissal i insondable, és la música de la Nit. Anterior a tot raonament i tota paraula significativa, la música nocturna està feta -com diria el poeta de la matèria dels somnis. De sentiments encara inarticulats, premonicions i records ancestrals, que només ella és capaç d'expressar.

A partir de finals de segle XVIII, el Romanticisme va fer d'aquesta música la seva obsessió i el seu objectiu preferents. Durant més de dos-cents anys, poetes com Young o Novalis, músics com Schubert o Chopin, pintors com Friedrich o Turner, i fins i tot pensadors com Schopenhauer o Nietzsche, van perseguir obstinadament els ecos d'aquesta música sovint caòtica, al límit de la desarticulació i de el silenci, ja sigui en místics poemes en prosa, en el gènere del nocturn o en el renaixement de la tragèdia grega. De Field a Britten, tot passant per Debussy, Schoenberg o Mompou, la història de la música durant els segles XIX i XX és, en bona part, la història de les músiques que aspiren a recrear la Nit de la qual tot prové: les músiques nocturnes."

​

Extracte del text escrit per Eduard Cairol per al llibret del CD ‘Nocturnes per a piano’